Barcelona (català)

Saltar a navegación, búsqueda

Barcelona, situada a la costa mediterrània de la Península Ibèrica, és la capital de Catalunya, de la província de Barcelona i de la comarca del Barcelonès i la segona ciutat en població i pes econòmic d'Espanya. El municipi creix sobre una plana encaixada entre la serralada Litoral, el mar Mediterrani, el riu Besòs i la muntanya de Montjuïc. La ciutat acull les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. Per haver estat capital del Comtat de Barcelona, rep sovint el sobrenom de Ciutat Comtal.

Amb una població de 1.619.337 (2010) habitants, Barcelona és la ciutat més poblada del Principat i l'onzena de la Unió Europea, segona ciutat no capital d'estat després d'Hamburg. És el principal nucli urbà de la regió metropolitana de Barcelona, que aglutina 5.012.961 habitants,^[1] i de l'àrea Metropolitana de Barcelona, integrada per 36 municipis, que té una població de 4.542.490 habitants i una superfície de 633 km². Un estudi del departament d'Afers Socials i Econòmics de l'ONU de l'any 2005 situa Barcelona en la posició 51 del rànquing de les poblacions amb major nombre d'habitants del món.

La seva àrea metropolitana ultrapassa abastament el territori comarcal. Un estudi del departament d'Afers Socials i Econòmics de l'ONU de l'any 2005 situa Barcelona en la posició 51 del rànquing de les poblacions amb major nombre d'habitants del món.

Situada a la costa mediterrània, en una plana d'uns 5 km d'amplària limitada per la mar, la Serralada Litoral (o de Marina) i els deltes del Llobregat i del Besòs. Aquesta plana, en gran part ocupada per construccions urbanes, llevat de la part més meridional del delta del Llobregat, té uns 170 km2, però només uns 60 km2 corresponen al municipi de Barcelona.

El terme municipal inclou també, al vessant interior de la Serralada Litoral, l'antic terme de Vallvidrera i una part del de Santa Creu d'Olorda. Els dos grans eixos de comunicació en direcció nord-sud que travessen la Catalunya central (el Llobregat i la línia Besòs-Congost-Ter) convergeixen al pla de Barcelona. Així la ciutat es beneficia dels dos passos que aquests eixos han forjat a través de la Serralada Litoral (el congost de Martorell i el coll de Finestrelles, sota el turó de Montcada) per tal com faciliten el contacte amb la gran via longitudinal de comunicació que és la Depressió Prelitoral entre l'Empordà i el Camp de Tarragona.^[2]

Tabla de contenidos 1 Clima i pluviometria 2 Demografia 3 Les infraestructures 4 La cultura 5 Galeria d'imatges 6 Referències 7 Llicència

Clima i pluviometria

Taula de temperatures i precipitacions de Barcelona d'un observatori situat a 175 metres d'altitud

Mesos[1]	gen	feb	mar	abr	mai	jun	jul	ago	set	oct	nov	des	Anual
Temperatures mitjanes (ºС)	9,1	10,3	11,8	14,1	17,4	21,2	24,2	24,1	21,6	17,5	13,1	9,9	16,2
Precipitacions mitjanes (mm)	38,0	37,5	47,0	47,2	43,8	37,7	27,5	43,8	76,3	96,2	51,2	43,7	590,1

Barcelona, situada a 41° 20' lat N, gaudeix d'un clima mediterrani marítim, amb temperatures no extremes distribuïdes en hiverns suaus i estius calorosos i secs; la temperatura mitjana anual és de 16,4°C i presenta un mínim pel gener i el febrer (amb mitjanes de 9,4°C i de 9,9°C, respectivament) i un màxim pel juliol i l'agost (amb mitjanes de 24,4°C i de 24,2°C, respectivament). El mínim absolut al s. XX (fins el 1998) ha estat de -6,7°C pel febrer, i el màxim absolut de 37°C per l'agost. Les oscil·lacions diürnes són d'uns 6°C, i mai no són superiors a 15°C; les màximes oscil·lacions són a la primavera. Generalment hi ha dues onades de fred l'any (abans de cap d'any i durant el febrer), que corresponen a la coincidència de l'anticicló continental amb un nucli de baixes pressions situat sobre la Mediterrània occidental. El gener té temperatures relativament altes i és, especialment, molt assolellat; durant les nits hivernals es forma una illa de calor centrada entre el carrer d'Urgell i el passeig de Gràcia, on la temperatura pot arribar a assolir uns 7°C més que a la perifèria. Al pla de Barcelona només neva una vegada cada quatre o cinc anys, però al Tibidabo ho sol fer cada dos o tres anys. Hi ha un règim regular de vents, en el qual alternen les marinades de sud-sud-oest, pràcticament durant tot l'any i sobretot a l'estiu, amb els terrals (més suaus, que bufen aproximadament del nord i són més importants a l'hivern que no a l'estiu) i amb vents esporàdics de llevant i de ponent, que són els que provoquen els grans temporals (poden arribar a 200 km per hora). La pressió mitjana anual és de 762,5 mm, amb variacions mensuals molt petites. L'oscil·lació diària mitjana és d'uns 4 mm. La pressió màxima és de 780 mm, i la mínima de 728 mm, totes dues a l'hivern. Les precipitacions mitjanes anuals, per al període 1960-90, foren de 667 mm, amb un màxim molt acusat de setembre a octubre i un màxim secundari de març a maig. Són característiques les precipitacions d'una gran intensitat momentània. Dels anys dels quals hom disposa de dades, les pluges més intenses han estat els 60,6 l recollits en 30 minuts del 13 de setembre de 1951, i els 60 l del 25 de setembre de 1962 en el mateix temps. La humitat relativa és del 70%, molt constant al llarg de l'any, però amb diversificacions acusades a causa de la topografia. Així, els barris menys humits són els dels volts de Gràcia, i els més humits els que sobrepassen els 200 m d'altitud i els del costat del mar. No obstant això, la presència, a les capes baixes de l'atmosfera, de múltiples nuclis condensadors procedents de les emissions de gasos de cotxes i calefaccions, provoca a les primeres hores del matí la condensació de vapor d'aigua de l'atmosfera al voltant dels 170-200 m d'alçària.^[3]

Demografia

La crisi dels trenta, i la guerra civil aturaren el creixement de la població de Barcelona. El cens del 1940, assenyala una població d'1.081.175 h i el del 1950 la fa arribar a 1.280.179 h, la qual cosa representa un creixement relativament més feble que el del període 1910-30. El 1950 s'inicià un procés expansiu. Barcelona era la porta d'entrada d'un corrent immigratori gran que es distribuïa per bona part de Catalunya i que, sobretot, féu créixer la perifèria de la ciutat i la seva àrea metropolitana. Des del 1970, la població barcelonina ha vist accentuar un procés d'estancament demogràfic; la taxa de creixement, que entre el 1965 i el 1970 fou del 5,4%, baixà al 0,5% entre el 1970 i el 1975 i al 0,1% encara en 1975-81, i des d'aleshores entrà en un procés de davallada. En el període 1981-96 la ciutat havia perdut un total de 243.762 h, xifra que representa una minva del 16%. Aquest procés és el resultat de dos factors: d'una banda, la davallada del creixement vegetatiu, originada per la caiguda de la taxa de natalitat (15,7% el 1975, 9,26% el 1983 i 7,9% el 1996) i pel creixement de la taxa de mortalitat (7,72% el 1975, 8,40% el 1983 i 10,5% el 1996), i de l'altra, el saldo migratori negatiu enregistrat des del 1968.

2002	2003	2004	2005	2006	2007	2008	2009	2010
1.527.190	1.582.738	1.578.546	1.593.075	1.605.602	1.595.110	1.615.908	1.621.537	1.619.337

idescat. Base de dades de municipis i comarques^[4]

Les infraestructures

El 1996 pels 4.270 carrers oficialment comptabilitzats per l'ajuntament de Barcelona circulaven 900.829 vehicles. El creixement del trànsit urbà ha estat espectacular i no ha seguit l'estancament demogràfic, ja que el 1969 circulaven només 270.000 vehicles; això significa una taxa de creixement anual acumulat gairebé del 15%. Les rondes, la Gran Via de les Corts Catalanes, l'avinguda Diagonal, la Meridiana, el primer cinturó de ronda i el tram central del carrer d'Aragó són els que el 1996 enregistraven un volum de trànsit més alt els dies feiners.

El segon cinturó es comunica amb el primer a través del túnel de la Rovira. El mateix 1992 s'obrí una nova sortida de Barcelona cap al Vallès Occidental mitjançant el túnel de Vallvidrera^[5]; també s'obrí la Diagonal fins a l'eix de mar, es reformà l'avinguda Meridiana i es remodelà la plaça de les Glòries, eliminant-ne el ferrocarril, cosa que permeté l'obertura d'espais i la reurbanització al sud del Besòs. El 1998 s'obrí el tram de l'autovia del Baix Llobregat entre Martorell i Barcelona. El 1971 deixaren de funcionar els tramvies elèctrics Excepte el tramvia Blau^[6] del Tibidabo). Tres dècades més tard, però, la ciutat recuperà aquest mitjà de transport: el 2004 s'inauguraren el Trambaix^[7], que enllaça Barcelona amb les localitats de l'Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Sant Joan Despí i Sant Just Desvern, i el Trambesòs, que connecta Barcelona amb Sant Adrià de Besòs. La xarxa d'autobusos de Barcelona disposa de més de 80 línies urbanes. A més hi ha unes 30 línies que connecten amb les poblacions pròximes del Barcelonès: el Maresme, el Vallès i el Baix Llobregat. Barcelona disposa d'una xarxa de metro relativament àmplia.^[8]

La cultura

Barcelona aglutina una gran quantitat d'iniciatives i equipaments culturals impulsats en un període considerablement curt: si fa no fa, des del començament dels anys vuitanta fins al final del s. XX, que ha tingut en la designació de la ciutat com a seu olímpica (1987) el seu moment decisiu. Aquestes infraestructures, tant les noves com les més antigues, formen el teixit cultural de la ciutat, al qual la designació de Barcelona com a seu del Fòrum de les Cultures^[9], el 2004, ha donat continuïtat i un impuls renovat. A més, cal destacar que Barcelona és, amb Madrid, el centre mundial de l'edició de llibres en castellà; hi tenen la seu algunes de les editorials més grans en aquesta llengua. Barcelona, d'altra banda, és seu d'institucions culturals d'importància, entre les quals cal esmentar l'Institut d'Estudis Catalans^[10], la Reial Acadèmia de Bones Lletres^[11], l'Institut del Teatre^[12], Òmnium Cultural^[13] i l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears^[14]. Cal destacar també el Foment de les Arts i el Disseny^[15] (1903), i, entre els més nous, l'Institut Europeu de la Mediterrània^[16] i el Centre de Cultura Contemporània^[17] (1994). Pel que fa a les biblioteques, sobresurten per la rellevància dels seus fons i de la seva trajectòria les de l'Ateneu Barcelonès^[18], la Biblioteca de la Universitat de Barcelona^[19] i la Biblioteca de Catalunya^[20] (1981); a la meitat dels anys noranta. Pel que fa als arxius, destaquen l'Arxiu General de la Corona d'Aragó^[21], fins el 1993 amb seu al palau del Lloctinent, i traslladat a un modern edifici proper a l'estació del Nord; i l'Arxiu Municipal de Barcelona^[22], que inclou l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona^[23], a la Casa de l'Ardiaca. A banda del seu ric patrimoni arquitectònic, Barcelona destaca també pels seus museus, alguns dels més coneguts dels quals situats en antics edificis de gran interès, com ara el Museu Picasso^[24], el Museu Marítim^[25] o el Museu d'Art de Catalunya, reconvertit el 1991 en Museu Nacional d'Art de Catalunya^[26]. Dedicats a l'art contemporani, sobresurten la Fundació Miró^[27], la Fundació Antoni Tàpies^[28], amb seu a l'edifici de l'antiga editorial Montaner i Simon, al carrer d'Aragó, d'Arts Santa Mònica^[29] (en un nou edifici situat a la rambla de Santa Mònica, obra de H.Piñón i A.Viaplana, del 1989) i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona^[30], també en un nou edifici de R.Meyer (1996). Fora de l'àmbit artístic destaquen el Museu de la Ciència (Cosmo Càixa de Barcelona)^[31] (1980) i el Museu d'Història de Catalunya^[32] (1996), que ocupa l'antic Palau de Mar, bé que en sentit estricte no pugui ser considerat un museu, i el Caixafòrum (2002), que ocupa les instal·lacions de la fàbrica modernista Casarramona, de Josep Puig i Cadafalch. Pel que fa als espectacles, Barcelona ha esdevingut des de la meitat dels anys noranta un centre de producció i creació teatral sense precedents en la història del teatre català. En són proves el prestigi assolit per algunes de les seves companyies de més llarga trajectòria, com ara el Teatre Lliure^[33], la proliferació de nous grups i la renovació d'antics locals (Poliorama^[34]), l'adaptació d'antics edificis (Mercat de les Flors,^[35] Palau de l'Agricultura de Montjuïc, compresos en una projectada Ciutat del Teatre) o bé construccions de nova planta, entre les quals sobresurt el Teatre Nacional de Catalunya^[36] (1997), obra de Ricad Bofill. En la música sobresurten el Palau de la Música Catalana^[37] (notable, també, per ser un dels exponents més rellevants del Modernisme arquitectònic català, i que el 2004 acabà una considerable remodelació del seu entorn), el Gran Teatre del Liceu^[38] i l'Auditori (1999).

Galeria d'imatges

Saló de Cent

Tramvias del Tibidabo

Edifici de la Pedrera

Fundació Joan Miró

Parc Güell

Palau de la Música

Pantocràtor de Taüll exposat al MNAC

Temple de la Sagrada Familia

Exemplar de Tramvia Blau

Tibidabo, Teatre del Cel

Parc de la Ciutadella

Parc zoológic de Barcelona

Referències

Llicència

	Multillicència CC By-Sa, GNU GPL i GNU GFDL Aquest treball està multillicenciadament amb les següents llicències. Per tant, vostè és lliure de reproduir, distribuir, comunicar públicament, interpretar i transformar, per qualsevol mitjà, amb o sense ànim de lucre, aquesta obra, en qualsevol moment o lloc, llicenciant o multillicenciant, segons sigui el cas, l'obra original o l'obra derivada, amb una de les següents llicències o amb un subconjunt d'elles: Llicència de Documentació Lliure de GNU (GNU FDL: Free Documentation License) de la Free Software Foundation, tal com està publicada per la Free Software Foundation (FSF), bé la GNU FDL 1.1 o la GNU FDL 1.2 o la GNU FDL 1.3, o (segons la seva preferència) qualsevol versió posterior de la GNU FDL que publiqui la FSF; sense Seccions invariables, sense Textos en la portada i sense Textos en la Contraportada. Llicència Pública General de GNU (GNU GPL: General Public License) de la Free Software Foundation (FSF), tal i com està publicada per la Free Software Foundation (FSF), bé la GNU GPL 1.0 o la GNU GPL 2.0 o la GNU GPL 3.0, o (segons la seva preferència) qualsevol versió posterior de la GNU GPL que publiqui la FSF. Llicència Reconeixement-CompartirIgual Genèrica (Generic) (adaptada) (CC BY-SA) de Creative Commons, tal com està publicada per Creative Commons (CC) (http://creativecommons.org/), bé la CC BY-SA 1.0 genèrica o la CC BY-SA 2.0 genèrica o la CC BY-SA 2.5 genèrica o la CC BY-SA 3.0 genèrica, o (segons la seva preferència) qualsevol versió posterior de la llicència «Reconeixement-CompartirIgual» que publiqui Creative Commons